El tràgic final de Megaupload

Amb el tancament de Megaupload, moltes persones s’han quedat sense poder continuar obtenint de forma gratuïta alguns productes de la indústria cultural. Fins ara, sempre havia resultat molt fàcil obtenir l’últim disc del teu artista favorit descarregant-lo d’alguna pàgina web que allotjava arxius o copiant-lo a través d’algun P2P (Ares, E-Mule... etc.). Que l’F.B.I. hagi eradicat un web no vol dir que ara sigui impossible de piratejar el que es vulgui, sinó que els websites que faciliten la còpia i distribució d’arxius ara vigilaran més que mai, perquè saben que tenen les mans lligades. Es canvia la llibertat dels Internautes a canvi de la dels artistes.

Però amb qualsevol canvi, n’hi ha que sempre hi surten guanyant. Els petits portals de cinema online podrien començar a pujar, així com les botigues de música digital (el gegant Itunes, per exemple). Però també hem de tenir en compte un tercer factor, que s’està convertint en una mena de ciber-heroi amb moltes ganes de protagonisme. A finals de gener, el col·lectiu Anonymous va decidir robar la discografia de Sony i distribuir-la sense cobrar per tot el món. En teoria, el grup de hackers ho va fer com a venjança pel tancament de Megaupload.

Però ara jugarem a ser una mica dolents, i ens imaginarem que tota aquesta lluita contra les grans corporacions i Governs de grans nacions no són res més que una estúpida i gran mentida organitzada pels mateixos poderosos. I si la indústria musical, com ara la de Sony prefereix regalar les seves cançons digitalment i així aconseguir fer-se d’or amb concerts i gires multimilionàries? Al capdavall, aquesta seria l’actualització que necessitaven les discogràfiques.

Sota la màscara d’una organització de hàckers potser hi ha una motivació amb la que sempre han somiat els pro-globalització: un món més unit, amb unes idees més concretes. Fins ara, Internet no era res més que una xarxa plena de llibertats i gent escampada arreu del món.

Ara hi haurà més control i més unió, sota la falsa idea que els joves estem lluitant per una mateixa causa. I en realitat, el més segur és que estiguem muntant un castell de fum.

I què té a veure aquesta unificació global amb el món de la música? Doncs els petits artistes ho saben molt bé. Quan vulguin fer promoció dels seus discs ho tindran més difícil per competir amb uns gustos més unificats i globals. Cada vegada s’escolta més als cantants i grups que formen part de les grans discogràfiques (és a dir, als que estan de moda) i s’oblida més de fer descobriments en les botigues de discs. També, els últims anys, han pujat amb força els grans Festivals de música. I ningú dubta que tot plegat és, en gran part, fruit de la pirateria.

Albert Puyuelo